Missatge positiu en un món convuls

Ja ha passat menys d'una setmana desde que vaig inaugurar el blog i realment em satisfà la idea d'escriure les coses que em venen pel cap diàriament.
Avui m'agradaria parlar d'un tema que m'està consumint en els últims dies i mesos i és l'angoixa de ser conscient de la possibilitat de que la vida que estàs portant no és la que realment voldries.
Això és un fenòmen que ens passa a tots en algun moment, a d'altres els hi pot perseguir al llarg de la seva existència.
No vull fer el típic discurs de que el món no m'entèn i que la vida és una autèntica merda perquè em sembla d'una hipocresia increíble venint d'un tio jove, amb bona salut, de Barcelona, amb una família i un cercle d'amistats que l'estimen i estima de forma recíproca. Ho dic perquè he pogut visitar diferents blogs de gent que conec (no diré noms) on aquest pensament hi és present en tots els seus comentaris i realment em vene ganes d'agafar-los i sacsejar-los mentre els hi dic que disfrutin del que el món on estem ens pot oferir. Aquesta posició de veure el got de forma sistemàtica sempre mig buit és un fenòmen totalment occidental, l'altre dia vaig poder llegir en el suplement d'un conegut diari generalista que en un país africà (em sembla que era Mali però no em vull equivocar) tot i la deplorable situació de pobresa i fam que vivien, cada nit les persones de cada poblat es reunien tots junts per fer música i ballar en honor de la vida. Amb això no vull dir que ara tots nosaltres assaltem els carrers cridant i ballant, però d'aquí a dir que tot en la teva vida és un fracàs perquè s'ha suspès un exàmen o t'has barallat amb la teva parella hi ha un tros de camí molt llarg que hem d'explorar tots nosaltres.
Reinvidiquem la vida ara que podem, dialoguem més, comuniquem-nos, acariciem-nos, toquem-nos sense pensar el que diran de nosaltres, diem de forma continua a la gent que les estimem i respectem; entre tots estem creant un món on es valora de forma més natural la crítica sanguinària més que la demostració de tots els nostres sentiments i emocions. És més respectable la persona que intenta construïr que aquella que es dedica a destruir-ho tot per sistema.
Us preguntareu que el que estic dient ara no té res a veure amb el que he escrit inicialment, però per mi tot està totalment relacionat. Quan dic que moltes vegades em pregunto si la vida que porto és la que voldria no és perquè vulgui esborrar tot el que he viscut, tot al contrari, a partir de les meves vivències m'he donat compte que al llarg de tota la meva existència hi hagut experiències inolvidables, i és partir d'aquests records quan em consciencïo de que el temps es dilueix amb una gran velocitat i que cada dia m'agradaria viure'l si convé com si fos l'últim, ja sé que que això és una utopia ja que tots tenim unes obligacions laborals que hem d'atendre però això no vol dir que els moments que em queden per mi no els pugui viure d'una forma més intensa.
Em declaro enemic número 1 de la rutina, últimament per comoditat he preferit la distracció banal (televisió, internet...) que les experiències intenses, les experiències intenses poden ser des de fer unes birretes amb algun amic fins a disfrutar d'un bon llibre o pel·lícula o perquè no, deixar d' impedir-me a mi mateix la possibilitat de disfrutar d'alguna vetllada amb una noia per la vergonya de trucar i fer el ridícul.
No ens deixem enganyar pel fals missatge cristià que després hi ha una vida millor, aquest és el nostre món i de nosaltres depèn que el nostre pas en ell sigui el més satisfactori possible, no valen les excuses, sempre trobarem algú en una situació pitjor que la nostra, així que enfrontem-nos al difícil però satisfactori repte de cercar per tots els mitjans el més pròxim a la nostra felicitat i a la de tothom que ens envolta ja que tot s'acaba i les persones que ens estimem en algun moment deixarant d'existir i per tant mai és tard per estar al seu costat i mostrar-lis tota la nostra gratitud per tot el que ens aporten diariament.