La ingenuïtat de l'home

És un dilluns a les 3 de la matinada en plena Setmana Santa, tinc la boca seca i el un mal a l'esquena terrible. Aquesta situació m'ha semblat l'idònia per començar a parlar sobre tot el que m'envolta.
En dates com aquesta realment em seria molt fàcil escriure i desenvolupar un manifest en contra en l'Església Catòlica Apostòlica Romana, d'ira i d'arguments no m'en falten així com de la classe política d'aquest país però em sembla massa previssible i superficial carregar contra les mateixes coses de sempre, considero que la veritable posició antisistema es demostra justament evitant els típics temes que l'absorvent societat en la que vivim diposita sobre la taula cada matí a través del seguidisme que practiquen els mitjans de comunicació en aquest país.
La meva idea és reflectir aspectes que em semblen més universals i més complexes, qüestions que no es puguin reduir en un espai i en un temps determinat.
Tant l'Església com la vida política em seran útils per exposar la primera de les meves humils reflexions. No us heu parat mai a pensar en l'absurd del món que entre tots al llarg del temps hem creat. Vivim sobre un model totalment fictici, organitzat a través de monumentals mentires creades per i per a l'home, la religió i la política són dos d'elles, però també ho és l'esport, la vida social i en certa part també la vida cultural.
M'explicaré, al llarg de tota la nostra història l'home ha necessitat d'ídols terrenals i celestials per justificar i donar peu a la seva existència. Això no és una exclusivitat de l'home, animals tant diferents com els lleons i les hormigues necessiten de líders que vigilin i portin pel bon camí a tota la resta. Però nosaltres ens diferenciem a ells en que som capaços de parar-nos i reflexionar sobre la nostra pròpia existència i alguns s'han negat a donar per predeterminades diferents aspectes de la nostra vida que molts d'altres consideren com inalienables i inamovibles.
La pregunta és: necessito en la meva vida un guía espiritual i un guía terrenal?
No creieu que la nostra vida és massa valuosa perque certes persones de l'àmbit públic us robin un número preciós del vostre temps? Estem en un moment on cadascú es refugia al seu ámbit domèstic i a través de diferents mitjans (televisió, ràdio, internet...) cadascú va interpretant la situació del món que l'ha tocat viure. Tots, començant per mi, ens creiem molt genuïns parlant de lo imbècil que és el Bush, de la oposició ferotge que està portant el partit ultradretà del PP, de lo malament que està jugant últimament Ronaldinho o de la polèmica de la folclòrica de torn.
Extrapolem aquest temes en tot el ventall cultural i social de la nostra societat, uns parlaran més de futbol i d'altres de l'últim concert de torn del grup musical alternatiu del moment.
Però realment li haig de dedicar tanta atenció a tota aquesta gent que no conec ni coneixaré? Hauríem d'evitar donar peu a tots aquests temes tant repetits, amb això només ajudarem a l'homogenització de la ment humana, ens estem tornant en una societat on tothom parla del mateix, on hi ha un quasi nul pensament crític i que moltes vegades es redueix a insultar a la classe política per així sentir-se realment com una persona integrada i amb criteri dins del seu entorn, però per a mi això és totalment superflu, cada vegada m'interessa menys. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies provoquen en nosaltres efectes semblants als que la religió provocaba als nostres avantpassats, necessitem que algú ens guï per sentir-nos segurs.
L'home se sent còmode desenvolupant les seves idees i pensaments a partir d'un món que no és el seu i sempre tractant els mateixos temes, ens encanta la repetibilitat. De petits a tothom li ha agradat que li llegeixin contes, com més fantàstics i diferents al món corrent millor però a més sempre volíem que ens llegissin el mateix, si la nostra mare decidia llegir un altre que no era el de cada dia segurament ploraríem i exigiriem el que nosaltres ens coneixem.
Doncs de grans ens ocorreix una mica el mateix, ens sentim còmodes dins d'uns hàbits i dins d'una rutina, tot i que moltes vegades ens queixem de viure empresonats en una ciutat, de veure cada dia la mateixa gent i de parlar sempre del mateix però quant per qualsevol circumstància això canvia ens sentim com un peix fora l'aigua. Moltes vegades durant les vacances tenim ganes de tornar a la nostra vida de "sempre" tot i que sigui més pesada que la que estem vivint.
Amb això vull dir que considero que cadascun de nosaltres ha de fer un autèntic moviment d'"alliberació" mental i intel·lectual. Només així cadascun de nosaltres vencerà a la previsibilitat i podrà arribar a un moment en la seva vida on realment podrà afirmar que diposa d'un model de pensament propi que li permetrà realment viure la vida com ell vol tot i les barreres econòmiques, físiques i socials.
Que la seva forma de veure el món sigui única i irrepetible, que valori i dediqui la major part del seu temps a sí mateix i tota la gent que l'envolta i estima en lloc de seguir com una ovella més a un líder polític, religiós, esportiu o cultural que mai farà res per a ell tot i el que pugui dir públicament.