Ja ha passat menys d'una setmana desde que vaig inaugurar el blog i realment em satisfà la idea d'escriure les coses que em venen pel cap diàriament.
Avui m'agradaria parlar d'un tema que m'està consumint en els últims dies i mesos i és l'angoixa de ser conscient de la possibilitat de que la vida que estàs portant no és la que realment voldries.
Això és un fenòmen que ens passa a tots en algun moment, a d'altres els hi pot perseguir al llarg de la seva existència.
No vull fer el típic discurs de que el món no m'entèn i que la vida és una autèntica merda perquè em sembla d'una hipocresia increíble venint d'un tio jove, amb bona salut, de Barcelona, amb una família i un cercle d'amistats que l'estimen i estima de forma recíproca. Ho dic perquè he pogut visitar diferents blogs de gent que conec (no diré noms) on aquest pensament hi és present en tots els seus comentaris i realment em vene ganes d'agafar-los i sacsejar-los mentre els hi dic que disfrutin del que el món on estem ens pot oferir. Aquesta posició de veure el got de forma sistemàtica sempre mig buit és un fenòmen totalment occidental, l'altre dia vaig poder llegir en el suplement d'un conegut diari generalista que en un país africà (em sembla que era Mali però no em vull equivocar) tot i la deplorable situació de pobresa i fam que vivien, cada nit les persones de cada poblat es reunien tots junts per fer música i ballar en honor de la vida. Amb això no vull dir que ara tots nosaltres assaltem els carrers cridant i ballant, però d'aquí a dir que tot en la teva vida és un fracàs perquè s'ha suspès un exàmen o t'has barallat amb la teva parella hi ha un tros de camí molt llarg que hem d'explorar tots nosaltres.
Reinvidiquem la vida ara que podem, dialoguem més, comuniquem-nos, acariciem-nos, toquem-nos sense pensar el que diran de nosaltres, diem de forma continua a la gent que les estimem i respectem; entre tots estem creant un món on es valora de forma més natural la crítica sanguinària més que la demostració de tots els nostres sentiments i emocions. És més respectable la persona que intenta construïr que aquella que es dedica a destruir-ho tot per sistema.
Us preguntareu que el que estic dient ara no té res a veure amb el que he escrit inicialment, però per mi tot està totalment relacionat. Quan dic que moltes vegades em pregunto si la vida que porto és la que voldria no és perquè vulgui esborrar tot el que he viscut, tot al contrari, a partir de les meves vivències m'he donat compte que al llarg de tota la meva existència hi hagut experiències inolvidables, i és partir d'aquests records quan em consciencïo de que el temps es dilueix amb una gran velocitat i que cada dia m'agradaria viure'l si convé com si fos l'últim, ja sé que que això és una utopia ja que tots tenim unes obligacions laborals que hem d'atendre però això no vol dir que els moments que em queden per mi no els pugui viure d'una forma més intensa.
Em declaro enemic número 1 de la rutina, últimament per comoditat he preferit la distracció banal (televisió, internet...) que les experiències intenses, les experiències intenses poden ser des de fer unes birretes amb algun amic fins a disfrutar d'un bon llibre o pel·lícula o perquè no, deixar d' impedir-me a mi mateix la possibilitat de disfrutar d'alguna vetllada amb una noia per la vergonya de trucar i fer el ridícul.
No ens deixem enganyar pel fals missatge cristià que després hi ha una vida millor, aquest és el nostre món i de nosaltres depèn que el nostre pas en ell sigui el més satisfactori possible, no valen les excuses, sempre trobarem algú en una situació pitjor que la nostra, així que enfrontem-nos al difícil però satisfactori repte de cercar per tots els mitjans el més pròxim a la nostra felicitat i a la de tothom que ens envolta ja que tot s'acaba i les persones que ens estimem en algun moment deixarant d'existir i per tant mai és tard per estar al seu costat i mostrar-lis tota la nostra gratitud per tot el que ens aporten diariament.
lunes, 9 de abril de 2007
lunes, 2 de abril de 2007
La ingenuïtat de l'home
És un dilluns a les 3 de la matinada en plena Setmana Santa, tinc la boca seca i el un mal a l'esquena terrible. Aquesta situació m'ha semblat l'idònia per començar a parlar sobre tot el que m'envolta.
En dates com aquesta realment em seria molt fàcil escriure i desenvolupar un manifest en contra en l'Església Catòlica Apostòlica Romana, d'ira i d'arguments no m'en falten així com de la classe política d'aquest país però em sembla massa previssible i superficial carregar contra les mateixes coses de sempre, considero que la veritable posició antisistema es demostra justament evitant els típics temes que l'absorvent societat en la que vivim diposita sobre la taula cada matí a través del seguidisme que practiquen els mitjans de comunicació en aquest país.
La meva idea és reflectir aspectes que em semblen més universals i més complexes, qüestions que no es puguin reduir en un espai i en un temps determinat.
Tant l'Església com la vida política em seran útils per exposar la primera de les meves humils reflexions. No us heu parat mai a pensar en l'absurd del món que entre tots al llarg del temps hem creat. Vivim sobre un model totalment fictici, organitzat a través de monumentals mentires creades per i per a l'home, la religió i la política són dos d'elles, però també ho és l'esport, la vida social i en certa part també la vida cultural.
M'explicaré, al llarg de tota la nostra història l'home ha necessitat d'ídols terrenals i celestials per justificar i donar peu a la seva existència. Això no és una exclusivitat de l'home, animals tant diferents com els lleons i les hormigues necessiten de líders que vigilin i portin pel bon camí a tota la resta. Però nosaltres ens diferenciem a ells en que som capaços de parar-nos i reflexionar sobre la nostra pròpia existència i alguns s'han negat a donar per predeterminades diferents aspectes de la nostra vida que molts d'altres consideren com inalienables i inamovibles.
La pregunta és: necessito en la meva vida un guía espiritual i un guía terrenal?
No creieu que la nostra vida és massa valuosa perque certes persones de l'àmbit públic us robin un número preciós del vostre temps? Estem en un moment on cadascú es refugia al seu ámbit domèstic i a través de diferents mitjans (televisió, ràdio, internet...) cadascú va interpretant la situació del món que l'ha tocat viure. Tots, començant per mi, ens creiem molt genuïns parlant de lo imbècil que és el Bush, de la oposició ferotge que està portant el partit ultradretà del PP, de lo malament que està jugant últimament Ronaldinho o de la polèmica de la folclòrica de torn.
Extrapolem aquest temes en tot el ventall cultural i social de la nostra societat, uns parlaran més de futbol i d'altres de l'últim concert de torn del grup musical alternatiu del moment.
Però realment li haig de dedicar tanta atenció a tota aquesta gent que no conec ni coneixaré? Hauríem d'evitar donar peu a tots aquests temes tant repetits, amb això només ajudarem a l'homogenització de la ment humana, ens estem tornant en una societat on tothom parla del mateix, on hi ha un quasi nul pensament crític i que moltes vegades es redueix a insultar a la classe política per així sentir-se realment com una persona integrada i amb criteri dins del seu entorn, però per a mi això és totalment superflu, cada vegada m'interessa menys. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies provoquen en nosaltres efectes semblants als que la religió provocaba als nostres avantpassats, necessitem que algú ens guï per sentir-nos segurs.
L'home se sent còmode desenvolupant les seves idees i pensaments a partir d'un món que no és el seu i sempre tractant els mateixos temes, ens encanta la repetibilitat. De petits a tothom li ha agradat que li llegeixin contes, com més fantàstics i diferents al món corrent millor però a més sempre volíem que ens llegissin el mateix, si la nostra mare decidia llegir un altre que no era el de cada dia segurament ploraríem i exigiriem el que nosaltres ens coneixem.
Doncs de grans ens ocorreix una mica el mateix, ens sentim còmodes dins d'uns hàbits i dins d'una rutina, tot i que moltes vegades ens queixem de viure empresonats en una ciutat, de veure cada dia la mateixa gent i de parlar sempre del mateix però quant per qualsevol circumstància això canvia ens sentim com un peix fora l'aigua. Moltes vegades durant les vacances tenim ganes de tornar a la nostra vida de "sempre" tot i que sigui més pesada que la que estem vivint.
Amb això vull dir que considero que cadascun de nosaltres ha de fer un autèntic moviment d'"alliberació" mental i intel·lectual. Només així cadascun de nosaltres vencerà a la previsibilitat i podrà arribar a un moment en la seva vida on realment podrà afirmar que diposa d'un model de pensament propi que li permetrà realment viure la vida com ell vol tot i les barreres econòmiques, físiques i socials.
Que la seva forma de veure el món sigui única i irrepetible, que valori i dediqui la major part del seu temps a sí mateix i tota la gent que l'envolta i estima en lloc de seguir com una ovella més a un líder polític, religiós, esportiu o cultural que mai farà res per a ell tot i el que pugui dir públicament.
En dates com aquesta realment em seria molt fàcil escriure i desenvolupar un manifest en contra en l'Església Catòlica Apostòlica Romana, d'ira i d'arguments no m'en falten així com de la classe política d'aquest país però em sembla massa previssible i superficial carregar contra les mateixes coses de sempre, considero que la veritable posició antisistema es demostra justament evitant els típics temes que l'absorvent societat en la que vivim diposita sobre la taula cada matí a través del seguidisme que practiquen els mitjans de comunicació en aquest país.
La meva idea és reflectir aspectes que em semblen més universals i més complexes, qüestions que no es puguin reduir en un espai i en un temps determinat.
Tant l'Església com la vida política em seran útils per exposar la primera de les meves humils reflexions. No us heu parat mai a pensar en l'absurd del món que entre tots al llarg del temps hem creat. Vivim sobre un model totalment fictici, organitzat a través de monumentals mentires creades per i per a l'home, la religió i la política són dos d'elles, però també ho és l'esport, la vida social i en certa part també la vida cultural.
M'explicaré, al llarg de tota la nostra història l'home ha necessitat d'ídols terrenals i celestials per justificar i donar peu a la seva existència. Això no és una exclusivitat de l'home, animals tant diferents com els lleons i les hormigues necessiten de líders que vigilin i portin pel bon camí a tota la resta. Però nosaltres ens diferenciem a ells en que som capaços de parar-nos i reflexionar sobre la nostra pròpia existència i alguns s'han negat a donar per predeterminades diferents aspectes de la nostra vida que molts d'altres consideren com inalienables i inamovibles.
La pregunta és: necessito en la meva vida un guía espiritual i un guía terrenal?
No creieu que la nostra vida és massa valuosa perque certes persones de l'àmbit públic us robin un número preciós del vostre temps? Estem en un moment on cadascú es refugia al seu ámbit domèstic i a través de diferents mitjans (televisió, ràdio, internet...) cadascú va interpretant la situació del món que l'ha tocat viure. Tots, començant per mi, ens creiem molt genuïns parlant de lo imbècil que és el Bush, de la oposició ferotge que està portant el partit ultradretà del PP, de lo malament que està jugant últimament Ronaldinho o de la polèmica de la folclòrica de torn.
Extrapolem aquest temes en tot el ventall cultural i social de la nostra societat, uns parlaran més de futbol i d'altres de l'últim concert de torn del grup musical alternatiu del moment.
Però realment li haig de dedicar tanta atenció a tota aquesta gent que no conec ni coneixaré? Hauríem d'evitar donar peu a tots aquests temes tant repetits, amb això només ajudarem a l'homogenització de la ment humana, ens estem tornant en una societat on tothom parla del mateix, on hi ha un quasi nul pensament crític i que moltes vegades es redueix a insultar a la classe política per així sentir-se realment com una persona integrada i amb criteri dins del seu entorn, però per a mi això és totalment superflu, cada vegada m'interessa menys. Els mitjans de comunicació i les noves tecnologies provoquen en nosaltres efectes semblants als que la religió provocaba als nostres avantpassats, necessitem que algú ens guï per sentir-nos segurs.
L'home se sent còmode desenvolupant les seves idees i pensaments a partir d'un món que no és el seu i sempre tractant els mateixos temes, ens encanta la repetibilitat. De petits a tothom li ha agradat que li llegeixin contes, com més fantàstics i diferents al món corrent millor però a més sempre volíem que ens llegissin el mateix, si la nostra mare decidia llegir un altre que no era el de cada dia segurament ploraríem i exigiriem el que nosaltres ens coneixem.
Doncs de grans ens ocorreix una mica el mateix, ens sentim còmodes dins d'uns hàbits i dins d'una rutina, tot i que moltes vegades ens queixem de viure empresonats en una ciutat, de veure cada dia la mateixa gent i de parlar sempre del mateix però quant per qualsevol circumstància això canvia ens sentim com un peix fora l'aigua. Moltes vegades durant les vacances tenim ganes de tornar a la nostra vida de "sempre" tot i que sigui més pesada que la que estem vivint.
Amb això vull dir que considero que cadascun de nosaltres ha de fer un autèntic moviment d'"alliberació" mental i intel·lectual. Només així cadascun de nosaltres vencerà a la previsibilitat i podrà arribar a un moment en la seva vida on realment podrà afirmar que diposa d'un model de pensament propi que li permetrà realment viure la vida com ell vol tot i les barreres econòmiques, físiques i socials.
Que la seva forma de veure el món sigui única i irrepetible, que valori i dediqui la major part del seu temps a sí mateix i tota la gent que l'envolta i estima en lloc de seguir com una ovella més a un líder polític, religiós, esportiu o cultural que mai farà res per a ell tot i el que pugui dir públicament.
Autèntica inauguració
Hola tothom, em presento, sóc l'Oriol Granero i aquest bloc va ser creat amb l'absurda excusa de fer un treball per a la universitat. Aquest simple motiu junt amb l'enorme impuls d'un gran i autèntic amic com és en Gerlac (amb aquest ja sumo un fotimer de favors que m'has fet...) m'han fet recapacitar de l'utilitat de tenir un espai propi i privat on poder escriure sobre tot el que em passa i per remoure tots els meus pensaments que en són molts però que realment mai m'he atrevit a plasmar-los en un suport diguem físic o virtual.
Per cert els dos altres dos noms que surten al primer missatge són dos bons companys de la uni amb els que havia de fer la pràctica però al final jo m'he acabat apoderant d'aquest bloc.
Intentaré anar escrivint amb relativa freqüència però serà realment benvingut qualsevol tipus de crítica o comentari sobre qualsevol tema que es tracti aquí, així que amics/gues ja sabeu, espero que l'experiència que aquí comença sigui un fòrum on tothom pugui dir la seva.
Salut
Per cert els dos altres dos noms que surten al primer missatge són dos bons companys de la uni amb els que havia de fer la pràctica però al final jo m'he acabat apoderant d'aquest bloc.
Intentaré anar escrivint amb relativa freqüència però serà realment benvingut qualsevol tipus de crítica o comentari sobre qualsevol tema que es tracti aquí, així que amics/gues ja sabeu, espero que l'experiència que aquí comença sigui un fòrum on tothom pugui dir la seva.
Salut
viernes, 23 de febrero de 2007
Inaugurem bloc!
Hola som la Martina, l'Alfred i l'Oriol benvinguts al nostre bloc, en ell trobareu sorpreses i notícies que a nosaltres hem cregut que us podrien interessar. Esperem que us agradi.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)